27/04/15
Avui tornaré a
impartir la formació en processos de PCP, per a els professionals
socioeducatius i d’atenció directa de la Fundació. Suposo que faré servir el guió
cronogramat de la primera vegada, les dinàmiques que vaig fer servir i el
format que vaig utilitzar en aquella ocasió, ja que els resultats van ser prou
bons, tal i com es va reflectir en les enquestes de satisfacció que van
complimentar, al finalitzar les dues sessions.
En iniciar la
sessió vaig ajudar-me d’una dinàmica de presentació molt simple, que vaig
modificar demanant a cadascú dels participants que en comptes de presentar-se a
sí mateix, presentessin a una altra persona, la que ells volguessin. Aquest fet
em va donar peu per a fer incís en la importància que en els processos de PCP
amb persones greument afectades té que les persones del seu entorn la coneguin
i puguin exercir un rol de traductor vital, a partir de l’observació i de
compartir les informacions i els coneixements que en tenim vers la persona
central. Què fa davant segons quins estímuls? Com reacciona? Com realitza la
demanda? Què li agrada? Què és capaç de fer?...
Per altra
banda, la dinàmica de presentació, actua com a “trenca gels”. La meva
experiència en situacions similars ( com a participant i com formadora) em
demostra que la participació entre els assistents no es dóna de manera
immediata, i que aquesta és un procés dinàmic que va agafant força a mesura que
el procés d’E-A es desenvolupa i sempre que es tingui aquesta predisposició, és
a dir, que es faciliti des del referent/guia una metodologia flexible i participativa.
En un
començament, el grup acostuma a mantenir-se amb una actitud expectativa,
responent només davant les pròpies expectatives, aclarint les finalitat de la
formació i fent partícips de la finalitat d’aquesta, els aprenents es poden
situar com a parts actives del procés d’E-A.
Amb
aquestes dinàmiques de presentació ( i la idea és extensible d’altres), el que
s’aconsegueix és que es generi consciència de grup i que els individus s’acabin
d’incorporar i adequar a la nova realitat de col·lectivitat, alhora es van abandonant
la percepció de recel i desconfiança que generen les noves situacions i el
desconeixement de les intencions dels altres, el que vol dir que ja no hem d’estar “a la defensiva”, i és del
tot oportú que es generi una ronda de qüestions i preguntes al voltant del tema
d’interès que resoldran els primers dubtes i que marcaran i ens donaran una
idea aproximada del nivell d’inici del grup.
És
important en aquest punt oferir un espai i temps de reflexió pel grup i per
cada individu en concret, respectant ritmes i necessitats per resoldre aquests
primers conflictes, entre allò que es coneix i allò que ens proposen de
conèixer.
A partir d’aquí, doncs, tindrem a un públic
confiat i més relaxat, imprescindible per a poder assimilar nous conceptes i
idees. Arribat aquest nivell de confiança, que hem creat, és fàcil que s’arribi a un grau de
sentit crític, que es propicia amb els espais de reflexió i el fet de compartir
els nous pensament que es van construint, amb la resta del grup. Els individus
qüestionen la informació que reben, la processen, elaboren noves idees i poden
arribar a proposar de noves.
En aquest
moment la cohesió del grup és més forta i apareix una “apropiació” dels nous
sabers, fins a un nou estadi, el de l’autogestió del coneixement i des d’on
l’aprenent pot prendre decisions.
Val a dir,
que aquest procés no es presenta sempre d’una manera seqüenciada i ordenada en
el temps, dependrà del grup i l’habilitat en l’acompanyament que s’exerceixi
però, si el procés no avances o fins i tot retrocedís, s’hauran de posar en
funcionament les capacitats pedagògiques de les que se disposi.
Aprendre és un
procés de canvi que pot causar cert grau de resistència, en anteriors entrades
ja ho havia mencionat. Jo jugo amb avantatge, ja que sé que la resistència de
les persones adultes quan es troben davant d’una nova idea/coneixement és menor
si aquest nou aprenentatge està associat amb la seva realitat, les seves
necessitats i la seva pràctica, en aquest cas la laboral. Per això és vital que
a l’aprenent se li desperti el seu interès personal i se li pugui mostrar el
benefici que el nou concepte li pot proporcionar. Penso que des del meu rol
d’acompanyant en aquest procés d’E-A, puc superar aquesta resistència davant el
canvi si aconsegueixo que facin un canvi
conceptual adonant-se’n de la
significació i la funcionalitat que el nou paradigma té en la seva practica quotidiana i en el seu
futur professional.
De nou, un nou
repte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario